DESENLLAÇ A LA VAPOR BADIA
No sabia què fer ni què dir… L’Amelie estava molt trista i no deia res a ningú.
Decidim sortir de la sala que ens havia donat aquest gran disgust i ens dirigim fora de la Casa Turull.
–Qui creus que podia fer alguna cosa semblant als teus pares? –pregunta molt encuriosida la Mireia.
–Doncs no ho sé del tot cert… –afegeix l’Amelie–. Tinc diverses històries que em passen pel cap, però haurem d’investigar què va passar.
Estaven tornant cap a casa de l’Amèlie i darrere de la foto van trobar escrit aquest text:
“Si a la biblioteca aneu, el meu llibre trobareu”
–Qui deu haver escrit això? –pregunta la Cristina.
–Doncs deu ser algú que té alguna idea de què pot haver passat… –va afegir la Mireia.
–Potser és un llibre que els meus pares van escriure abans de morir amb les suposicions del perquè els volen matar… Segurament és una pista! –va dir l’Amelie.
A la Mireia se li va acudir anar cap a la Biblioteca Vapor Badia a preguntar al bibliotecari la situació que se’ls havia presentat per veure si ell tenia alguna idea de quin llibre podia ser.
La mateixa tarda, cap a les 5, anaven a poc a poc cap a la biblioteca tot pensant què al bibliotecari perquè no s’espantés i com ho farien. Un cop allà, nerviosos, el saluden:
–Bon dia, senyor bibliotecari, tenim un problema i ens agradaria solucionar-lo. Que ens pot ajudar, sisplau? –explica l’Amelie.
–I tant! Bon dia. Em dic Miquel, tant de gust. Què us passa? –contesta el bibliotecari.
–Doncs miri, tenim una situació bastant complicada –explica l’Amelie bastant preocupada.
–Miri, ens hem posat una mica en un problema. Volíem acompanyar l’Amelie a la Casa Turull per tal de poder agafar idees per a la seva nova obra, ja que és escriptora, i hem acabat trobant diversos objectes que són sospitosos per esbrinar la mort dels seus pares. Ells treballaven en una antiga fàbrica de formatges, però un dia va haver-hi una fuita de gas i van morir tots dos…
–Ostres, aquesta història és molt propera a mi, ja que jo havia treballat a la fàbrica! Els coneixia tots dos… Em sap molt de greu, Amelie... –afegeix el senyor Miquel.
–De debò que estic sentint això? Llavors vostè sabrà què passava, si tenien alguna persona amb qui no es portaven gaire bé, o més pistes per poder saber què va passar! –diu la Mireia.
El bibliotecari, tot nerviós, tremolós i suant, afegeix:
–Em sap greu, p..ppp.peer..ooo jo fa pppp..oc que sóc aquí a la biblioteca i no conec tots els llibres que tenim… Si ho sabés, us ajudaria amb molt de gust, però em sap greu –diu tot dissimulant el Miquel.
–D’acord.. Quina llàstima… Doncs ja preguntarem a una altra persona. Moltes gràcies –contesta la Cristina.
Van cap a l’exterior de la Biblioteca Vapor Badia tot xiuxiuejant i dient les seves sospites..
–Ei, noies, jo crec que aquest Miquel pot ser un sospitós… L’he vist molt nerviós i crec que no hi havia cap raó perquè ho estigués. Si us hi fixeu, estava tremolant, tot suat i molt nerviós –explica la Mireia.
–Vols dir? –pregunta l’Amelie.
–No ho sé del cert, però haurem de seguir investigant, ja que cada dia ens sorgeix un dubte nou, i això sembla que no s’acabi mai –contesta la Cristina.
Totes tres, que estaven molt cansades, decideixen tornar a casa a sopar, però a la Cristina li sorgeix un dubte i vol tornar a mirar la foto que havien trobat a casa l’Amelie, i, per tant, demana a l’Amelie si pot entrar amb ella a casa.
–Amelie, que em deixaries entrar un moment al lavabo? És que necessito anar-hi, és una urgència i no trobo les claus de casa!
–Oi tant! No hi ha cap problema.
Quan entren a casa de l’Amelie, la Cristina torna a mirar la foto i veu que a la part inferior dreta hi ha un nom d’una persona. Ho torna a mirar bé, i sí, el nom que hi ha escrit és “JOAN DE LA CASAPLENA”.
Tota sorpresa, marxa molt de pressa, sense dir quasi res a l’Amelie. Arriba a casa i el primer que fa és trucar a la Mireia des del telèfon de casa.
–Mireia! Escolta, acabo de veure una cosa que em sembla molt important per a aquesta investigació que estem fent. Saps què he trobat? –diu la Cristina.
–Ai, no m’espantis, Cristina… Què has vist? –pregunta, tota amoïnada, la Mireia.
–Doncs en realitat no volia anar al lavabo, sinó que l’altre dia a casa de l’Amelie vaig veure una fotografia que no sabia què era, i la volia veure un altre cop. Quan l’he trobat, he vist que a la part del darrere hi ha un nom que crec que és molt important.
–Què em dius? –va exclamar la Mireia.
–Doncs això, que crec que hauríem d’anar a la biblioteca un altre cop a mirar si hi ha algun autor que sigui aquest nom que vaig trobar.
–D’acord, doncs aquesta tarda mateix hi anem! Que estic molt intrigada...
Un cop es troben a la biblioteca, busquen a l’ordinador el nom de Joan de la Casaplena i troben que hi ha dos llibres escrits per aquest mateix autor.
Decideixen que la Cristina en llegirà un i la Mireia, l’altre.
Decidim sortir de la sala que ens havia donat aquest gran disgust i ens dirigim fora de la Casa Turull.
–Qui creus que podia fer alguna cosa semblant als teus pares? –pregunta molt encuriosida la Mireia.
–Doncs no ho sé del tot cert… –afegeix l’Amelie–. Tinc diverses històries que em passen pel cap, però haurem d’investigar què va passar.
Estaven tornant cap a casa de l’Amèlie i darrere de la foto van trobar escrit aquest text:
“Si a la biblioteca aneu, el meu llibre trobareu”
–Qui deu haver escrit això? –pregunta la Cristina.
–Doncs deu ser algú que té alguna idea de què pot haver passat… –va afegir la Mireia.
–Potser és un llibre que els meus pares van escriure abans de morir amb les suposicions del perquè els volen matar… Segurament és una pista! –va dir l’Amelie.
A la Mireia se li va acudir anar cap a la Biblioteca Vapor Badia a preguntar al bibliotecari la situació que se’ls havia presentat per veure si ell tenia alguna idea de quin llibre podia ser.
La mateixa tarda, cap a les 5, anaven a poc a poc cap a la biblioteca tot pensant què al bibliotecari perquè no s’espantés i com ho farien. Un cop allà, nerviosos, el saluden:
–Bon dia, senyor bibliotecari, tenim un problema i ens agradaria solucionar-lo. Que ens pot ajudar, sisplau? –explica l’Amelie.
–I tant! Bon dia. Em dic Miquel, tant de gust. Què us passa? –contesta el bibliotecari.
–Doncs miri, tenim una situació bastant complicada –explica l’Amelie bastant preocupada.
–Miri, ens hem posat una mica en un problema. Volíem acompanyar l’Amelie a la Casa Turull per tal de poder agafar idees per a la seva nova obra, ja que és escriptora, i hem acabat trobant diversos objectes que són sospitosos per esbrinar la mort dels seus pares. Ells treballaven en una antiga fàbrica de formatges, però un dia va haver-hi una fuita de gas i van morir tots dos…
–Ostres, aquesta història és molt propera a mi, ja que jo havia treballat a la fàbrica! Els coneixia tots dos… Em sap molt de greu, Amelie... –afegeix el senyor Miquel.
–De debò que estic sentint això? Llavors vostè sabrà què passava, si tenien alguna persona amb qui no es portaven gaire bé, o més pistes per poder saber què va passar! –diu la Mireia.
El bibliotecari, tot nerviós, tremolós i suant, afegeix:
–Em sap greu, p..ppp.peer..ooo jo fa pppp..oc que sóc aquí a la biblioteca i no conec tots els llibres que tenim… Si ho sabés, us ajudaria amb molt de gust, però em sap greu –diu tot dissimulant el Miquel.
–D’acord.. Quina llàstima… Doncs ja preguntarem a una altra persona. Moltes gràcies –contesta la Cristina.
Van cap a l’exterior de la Biblioteca Vapor Badia tot xiuxiuejant i dient les seves sospites..
–Ei, noies, jo crec que aquest Miquel pot ser un sospitós… L’he vist molt nerviós i crec que no hi havia cap raó perquè ho estigués. Si us hi fixeu, estava tremolant, tot suat i molt nerviós –explica la Mireia.
–Vols dir? –pregunta l’Amelie.
–No ho sé del cert, però haurem de seguir investigant, ja que cada dia ens sorgeix un dubte nou, i això sembla que no s’acabi mai –contesta la Cristina.
Totes tres, que estaven molt cansades, decideixen tornar a casa a sopar, però a la Cristina li sorgeix un dubte i vol tornar a mirar la foto que havien trobat a casa l’Amelie, i, per tant, demana a l’Amelie si pot entrar amb ella a casa.
–Amelie, que em deixaries entrar un moment al lavabo? És que necessito anar-hi, és una urgència i no trobo les claus de casa!
–Oi tant! No hi ha cap problema.
Quan entren a casa de l’Amelie, la Cristina torna a mirar la foto i veu que a la part inferior dreta hi ha un nom d’una persona. Ho torna a mirar bé, i sí, el nom que hi ha escrit és “JOAN DE LA CASAPLENA”.
Tota sorpresa, marxa molt de pressa, sense dir quasi res a l’Amelie. Arriba a casa i el primer que fa és trucar a la Mireia des del telèfon de casa.
–Mireia! Escolta, acabo de veure una cosa que em sembla molt important per a aquesta investigació que estem fent. Saps què he trobat? –diu la Cristina.
–Ai, no m’espantis, Cristina… Què has vist? –pregunta, tota amoïnada, la Mireia.
–Doncs en realitat no volia anar al lavabo, sinó que l’altre dia a casa de l’Amelie vaig veure una fotografia que no sabia què era, i la volia veure un altre cop. Quan l’he trobat, he vist que a la part del darrere hi ha un nom que crec que és molt important.
–Què em dius? –va exclamar la Mireia.
–Doncs això, que crec que hauríem d’anar a la biblioteca un altre cop a mirar si hi ha algun autor que sigui aquest nom que vaig trobar.
–D’acord, doncs aquesta tarda mateix hi anem! Que estic molt intrigada...
Un cop es troben a la biblioteca, busquen a l’ordinador el nom de Joan de la Casaplena i troben que hi ha dos llibres escrits per aquest mateix autor.
Decideixen que la Cristina en llegirà un i la Mireia, l’altre.
Se’n van cap a casa quan i, a l’autobús, es posen a mirar per sobre el llibre que han trobat. De sobte, s’adonen que al final de cada llibre hi ha un nom. En el de la Cristina hi diu MIQUEL i en el de la Mireia, GARCIA. Totes dues es queden molt sorpreses pel que han trobat. Decideixen tornar cap a la biblioteca, per preguntar qui és aquesta persona o per saber quina relació pot tenir amb el llibre o entre les dues paraules.
Entren a la Vapor Badia i troben una noia que es d’allà. S’hi acosten una mica espantades i li pregunten:
–Bona tarda, una pregunta. Ens hem trobat aquest nom en aquests llibres i volem saber si sap qui és o si pot tenir algun lligam amb el nom del llibre. Sap qui és el Miquel Garcia?
–Oi tant, és un treballador d’aquesta biblioteca! En Miquel! És clar, és aquell noi d’allà! –contesta molt alegrement la bibliotecària.
Totes dues noies es queden perplexes, mudes, sense saber què dir ni què fer. Decideixen fer el cor fort i van a parlar amb ell. Amb molta por i tremoloses li diuen:
–Miquel, es pot saber per què ho vas fer? No crec que sigui just! L’Amelie ara està sola i trista sense els seus pares biològics i tu aquí tan feliç... Ara mateix li trucarem! I de pas, a la policia! Això no es pot quedar així! –crida la Cristina.
–Mmmm.... jo.... no..... volia.... fer-ho................. Però sí... Em sap molt molt de greu... –diu tot plorant en Miquel...
Just després de les seves paraules, la Mireia agafa el mòbil i truca corrents a l’Amelie per dir-li que tenien ja la persona que havia provocat la mort dels seus pares, i que ara mateix trucaven a la policia.
Pocs minuts després, es senten les sirenes de la policia, que cada vegada són més a prop. I en entrar a la Biblioteca Vapor Badia, just després, també arriba l’Amelie.
Un cop va arribar la policia, el Miquel va reconèixer que no havia estat ell, sinó que havia estat una altra persona... En Guillem Guardalacasa, ja que els pares de l’Amelie l’havien fet fora de la fàbrica de formatges i s’havia quedat sense feina. Així doncs, van anar a buscar-lo i el van detenir.
Uns mesos més tard, la Cristina, la Mireia i l’Amelie es van tornar a trobar a casa de l’Amelie per fer una xocolata calenta i també per ensenyar-li la novel·la que havia escrit. Justament, tota l’aventura i la investigació que van dur a terme, la va ajudar moltíssim a poder redactar la seva nova novel·la.
Entren a la Vapor Badia i troben una noia que es d’allà. S’hi acosten una mica espantades i li pregunten:
–Bona tarda, una pregunta. Ens hem trobat aquest nom en aquests llibres i volem saber si sap qui és o si pot tenir algun lligam amb el nom del llibre. Sap qui és el Miquel Garcia?
–Oi tant, és un treballador d’aquesta biblioteca! En Miquel! És clar, és aquell noi d’allà! –contesta molt alegrement la bibliotecària.
Totes dues noies es queden perplexes, mudes, sense saber què dir ni què fer. Decideixen fer el cor fort i van a parlar amb ell. Amb molta por i tremoloses li diuen:
–Miquel, es pot saber per què ho vas fer? No crec que sigui just! L’Amelie ara està sola i trista sense els seus pares biològics i tu aquí tan feliç... Ara mateix li trucarem! I de pas, a la policia! Això no es pot quedar així! –crida la Cristina.
–Mmmm.... jo.... no..... volia.... fer-ho................. Però sí... Em sap molt molt de greu... –diu tot plorant en Miquel...
Just després de les seves paraules, la Mireia agafa el mòbil i truca corrents a l’Amelie per dir-li que tenien ja la persona que havia provocat la mort dels seus pares, i que ara mateix trucaven a la policia.
Pocs minuts després, es senten les sirenes de la policia, que cada vegada són més a prop. I en entrar a la Biblioteca Vapor Badia, just després, també arriba l’Amelie.
Un cop va arribar la policia, el Miquel va reconèixer que no havia estat ell, sinó que havia estat una altra persona... En Guillem Guardalacasa, ja que els pares de l’Amelie l’havien fet fora de la fàbrica de formatges i s’havia quedat sense feina. Així doncs, van anar a buscar-lo i el van detenir.
Uns mesos més tard, la Cristina, la Mireia i l’Amelie es van tornar a trobar a casa de l’Amelie per fer una xocolata calenta i també per ensenyar-li la novel·la que havia escrit. Justament, tota l’aventura i la investigació que van dur a terme, la va ajudar moltíssim a poder redactar la seva nova novel·la.
ResponEliminaM'ha agradat la vostra història perquè hi ha una bona continuïtat amb el primer capítol (rodolins, indrets de la ciutat) i perquè recupereu un personatge del capítol anterior (en Guillem Guardalacasa).
A més, acaba molt bé amb la investigació i l'aventura que ajudarà l'escriptora a la seva nova novel•la. Genial!